27 de diciembre de 2018

Marina Vishmidt

Hard to Watch: The Shockwork of Stargazing

Marina Vishmidt

Hard to Watch: The Shockwork of Stargazing

Filtrat per:

Hard to Watch: The Shockwork of Stargazing

A film that sets up extended and multiple temporality machines on the epic stage of sci-fi narrative, generating semi-random blasts of anthropological fabulation, space opera, cinema  and theatre of cruelty. A second epic thus unfolds: between filmmakers’ labour of world-building, in all its inter-species, post-gender and trans-reason twists, and the viewer’s labour of world-building, over the chopped-up and wayward forms presented to them by state censorship no less than directorial vision.

On the Silver Globe is possibly the most confusing science-fiction film ever made because it is genuinely difficult to follow. Human civilization without fixed time or space conducted as a fever dream. Here is astonishing anthropological pageantry, an envisioning of the world from its beginnings, rendered with the compressed temporality that comes with inhabiting the moon: generations are born and die, culture time-lapses from symbolic behaviour to human sacrifice to the age of exploration in the space of minutes. The only survivor of the space mission mournfully documents it all as his body ages according to an Earth clock which is seemingly forever in the eyes of the new people. This gives him semi-divine status, while his perished comrades are worshipped as world-creators. The temporality of the film is equally compulsive, frantically showing us not generations but hurtling through great blocs of space-time and then suddenly showing us verité from 1970s Warsaw at points where the film was confiscated or never made. By the end, you wonder if it makes any difference; one way of moving through time in the film is as relevant as another.

A strange recursive torsion operates between the film and its agenda. What we see at first is something like a plot: the maintenance of human/social life on the hostile terrain of the moon. Yet this immanence soon emerges as a pretext for transcendence: constant fantastical speeches by character after character, delivered with great histrionic fury. The labour of the plot, of following the plot, is constantly broken by these metaphysical eruptions, verbal and visual, and visceral.  If you try and watch this like a regular science-fiction narrative – here is a world, here is the dilemma of this world, here is a lesson for our world – you can expect your work to be crushed, to have your hopes repeatedly thwarted and even impaled, like the famous tableau on the beach somewhere in the middle of the film’s running time. A fabulistic logic, the mode of allegory, does offer itself as a solution at times, but this thread also soon unravels and has been unravelling from the moment you started watching.

Try as you might for immersion in the story, the sets, the costumes, the scenery – you will always be knocked back out into transcendence, and this process will recur until you’re disoriented and mute. The labour of watching, but maybe equally the labour of making, as possible experiences of a film, breaks down. The scales don’t match, labour is not a way we can imagine world-building here. All science fiction films require certain disproportionate labour of making and of viewing, a labour intensiveness connoted by the heavy lifting of disbelief. Watching On the Silver Globe turns that labour unproductive, hence we know we are in a wild dream even as the ‘something-made’ unfolds before our eyes. We can try dissolving into the inhuman world of cliffs and water as the Old Man bellows at one point. You can work for aspects of a world, but not for a world itself as it comes into being before your eyes that are watching, anxiously documenting, and seeing it resolve into green lunar flames.

CAT —

El difícil treball d’observar les estrelles

Una pel.lícula que instal.la màquines de temporalitat múltiple i estén l’escenari èpic de la narrativa de la ciència ficció, generant explosions semi-aleatòries de fabulació antropològica, òpera espacial, cinema real i teatre de la crueltat. Es desenvolupa així una segona epopeia: entre el treball dels cineastes de construir el món (en tots els seus girs inter-espècies, post-gènere i trans-raó) i la feina de l’espectador de construir el món sobre les formes tallades i capritxoses que se’ls presenten.

On the Silver Globe (1988) és possiblement la pel.lícula de ciència ficció més alienant que s’hagi fet, perquè en realitat no és possible seguir-la. La civilització humana sense temps ni espai fixos es desenvolupa com un somni febril. Aquí està el sorprenent espectacle antropològic, una visió del món des dels seus inicis: les generacions neixen i moren, la cultura transcorre des del comportament simbòlic fins al sacrifici humà fins a l’era de l’exploració en l’espai dels minuts. L’únic supervivent de la missió espacial el documenta amb tristesa a mesura que el seu cos envelleix d’acord amb un rellotge de la Terra que sembla estar sempre en els ulls de les noves persones. La temporalitat de la pel.lícula és igualment compulsiva, ja que ens mostra frenèticament no generacions, sinó grans blocs d’espai-temps i, de sobte, ens mostra la verité de la dècada de 1970 a Varsòvia en els llocs on la pel.lícula va ser confiscada o mai realitzada. Una estranya torsió recursiva opera entre la pel.lícula i la seva intencionalitat, com els constants discursos fantàstics de personatge en personatge, lliurats amb gran fúria histriònica. La feina que suposa seguir la trama es trenca constantment per aquestes erupcions metafísiques, verbals, visuals, i viscerals. Si intentes veure això com una narrativa de ciència ficció regular —aquí hi ha un món, aquí hi ha el dilema d’aquest món, aquí hi ha una lliçó per al nostre món— t’estàs equivocant.

Prova el més probable per submergir-te en la història, els escenaris, les disfresses: sempre quedaràs atrapat en la transcendència, i aquest procés es repetirà fins que estiguis desorientat i mut. El treball de veure, però potser la feina de fer, com a possibles experiències d’una pel.lícula, es trenquen. Les escales no coincideixen, el treball no és una forma d’imaginar la construcció d’aquest món. Totes les pel.lícules de ciència ficció requereixen un cert treball desproporcionat de fer i veure, una intensitat de treball connotada pel pesat aixecament de la incredulitat. Visionar On the Silver Globe fa que la feina no sigui productiva, per tant sabem que estem en un somni salvatge fins i tot quan l’acció es desenvolupa davant els nostres ulls. Pots tractar de dissoldre’t en el món inhumà dels penya-segats i l’aigua, pots intentar comprendre les Característiques d’aquest món, però no el món en si mateix, com es presenta davant els teus ulls, documentant ansiosament com es converteixen en flames lunars verdes.